Arnal Ballester

Un vici, això de passar el temps entre il·lustracions: com anar a la serra a fer rovellons!
El 2008, Arnal Ballester va ser el guanyador del Premio Nacional de Ilustración. Sens dubte molts li devem a Media Vaca el plaer d'haver conegut aquest il·lustrador gràcies a projectes com No tinc paraules, una de les obres més conegudes del barceloní, o fins i tot de la seua -necessàriament- brevíssima intervenció en el diccionari Mis primeras 80.000 palabras.
Els dibuixos d'Arnal Ballester mostren influències del surrealisme, de Miró, Dali, i sobretot, de Magritte. La seua obra La boca riallera, per la qual va rebre el Premio Nacional de Ilustración 1993, és un àlbum de temàtica artística que forma part d'una col·lecció per a menuts, i en el qual es revela l'enigmàtic cas de la boca que va escapar d'un quadre de Magritte. Interessant, no?

Més sobre il·lustració

Com deia en el post anterior, acaba d’eixir publicat Els Fabricants de MuntaNyes, com aquell que diu, però ja fa un parell de mesos que coneixem el veredicte del jurat del Premio Nacional de Ilustración 2010. En aquesta ocasió, una dona, i valenciana, Ana Juan, rep el reconeixement al conjunt de la seua obra. El diari El País recollia la notícia, en la seua revista literària, Babelia.

Val a dir que el cas de Juan és el típic i tòpic de l’artista que ha obtingut el reconeixement al seu treball fora del seu país, enllà, fins i tot, de les fronteres de l’estat espanyol.

Els rotres enigmàtics dels personatges que ixen del llapis d’aquesta artista valenciana han recorregut el món i han posat l’esguard en les gents més diverses, ja siga des de les cobertes de prestigioses publicacions, o aixoplugades per recintes museístics d’allò més variat. Desfilar per la galeria de les seues creacions et deixa una sensació d’inquietud, un formigueig a la panxa.

Almenys, a mi m’ha passat. Si no ho creieu, mireu aquesta:

He cregut trobar en l'obra d'aquesta valenciana un predomini de la representació de la figura femenina, amb Blancaneu, Alícia, ballarines, Eva Luna, la Bella durmiente... Però sens dubte el que més m'ha cridat l'atenció és Circus, del qual podeu fer un tast en la seua pàgina web.
 

Els Fabricants de Muntanyes

Fa uns anys vaig descobrir Augusto Monterroso, gràcies a un dinosaure, però no va ser el famós miniconte el que més em va captivar de la seua obra, sinó un altre un poc més llarg, La fe y las montañas. El cas és que quan a l'editorial va començar a sonar el títol de l'àlbum guanyador del Premio Lazarillo 2009 al mejor álbum ilustrado, de seguida vaig buscar les galerades per a veure si hi guardava relació.
El que vaig trobar és un treball d'il·lustració magnífic de Jorge del Corral, i un text d'Alberto Pérez que si bé no té res a veure amb el conte de Monterroso, és d'una tendresa i una imaginació captivadores.
I per a mostra, una imatge de l'interior de l'àlbum, del qual podreu fer un tast a la web de Bromera:

Us en recomane la lectura i l'observació de les imatges: tot un plaer!

Una imatge val més que mil paraules... o això diuen!

Segur que eixim d'ací com a blocaires experts. De moment, almenys, li estem posant ganes al tema.
I ara va de fotos.
Per exemple, aquesta:

Hipervincle

Això va a la carrera! El més difícil encara passa per posar un hipervincle, i he decidit que serà una cançó, una de les que m'agraden últimament. A veure com aconseguisc clavar ací una cançó de Manel: Gent normal
Aquesta és una versió de Common people, una cançó que va estar molt de moda en la dècada dels 90 (el comentari docte li'l dec a la meua amiga Elisabet.
Ara, que ben pensat no sé si un hipervincle és el mateix que un enllaç o no...

Curs de blocs

Sergi i Josep Lluís, de Novadors, ens han fet una explicació clara i directa des del paleolític de la navegació en la xarxa fins al moment actual: URL, enllaç, tuiter, facebook, moodle (això no ho han explicat), scribbs... un maremàgnum de paraules i conceptes a cavall entre 1.0, 2.0 i d'altres incògnites "xarxístiques", si se'm permet la llicència terminològica.
És cert que és ben fàcil crear un bloc del no res: el blogger t'hi porta, et dirigeix d'una casella a una altra i tot és relativament senzill.
Ara bé, la tasca vertaderament difícil del procés és triar-li un nom. En aquesta fase és on voldries ser creativa i fantàstica: no debades, és com vestir-se per a un sopar de gala, vols que la primera impressió que produïsca la teua entrada siga la que va deixar la Ventafocs quan va posar el peu en la sala de ball del palau, que la teua madrastra particular es quede bocabadada i que el príncep caiga -metafòricament- mortet als peus de tan ocurrent títol...
Segur que això no passa.
De moment, el saber popular intercepta el teu SOS i t'envia un refrany, que sempre fa bonic.
I amb això, fins demà. A veure si és cert que aquest curs m'ajuda a ser assídua de la xarxa. A veure si és de veres.